Redolta, cep, vinya, VIDA, la vinya, pàmpol, “bacillar”, “majuelo”, serment. Mas Ramoneda
No em diguis més: bon dia!
digues: bon vi tinguis!
( Abú Nuwás )
Noé i el vi
Damunt la terra es fa el VI, i les paraules que el nomenen provenen de l’enllumenament de la vinya i de la distància dels vius, perquè la vinya i la vida (Vite) són la mateixa arrel, el mateix tacte de la llengua, la mateixa manera en un altre temps perdurable. Els avantpassats d’Armènia van iniciar el camí al més antic celler, sis mil anys abans de Crist, a la muntanya Ararat, allà on Noè va encallar la barca de Déu, el dissetè dia, del setè mes, després del Diluvi Universal.
Llavors, va dir Déu a Noè:
“Surt de l’Arca, amb la teva dona, els teus fills
i les dones dels teus fills … “
(…)
Noè es va dedicar a l’agricultura
i va ser el primer que va plantar una vinya.
Els avantpassats, descendents de Noè i dels fills de Noè, van vagar pel sarment en flor i els magraners. Van menjar pa mullat per la pluja i passaven la nit entre els daurats raïms. El clima d´Ararat respira per damunt dels set-cents metres marins, i té la claror del sol tres-cents dies a l’any, i l’aroma i el sucre de la vinya. Hi ha 30 tipus de sòl diferents.
Hesíode (s. VIII – VII a. De C.) parla, el primer de tots, en els treballs i els dies, de la vinya, de la collita i del premsat, fonament dels sabors primaris. Diu que a Grècia el VI es bevia barrejat amb aigua i s’allitava en bots (utervini) o pells de cabra, untats interiorment amb colofònia. Les Ascolias (festes dionísies), prenen precisament el seu nom del grec askos, “odre” (bot). L’askoliasmos consistia a romandre el major temps possible sobre un odre ple de vi, untat amb oli.
L´àmfora i el fang
A l’antic Egipte reposava en àmfores de fang. El fang recobra l’origen de l’home sobre els llindars de l’aigua i del VI.
A Roma, els romans, caiguts de les seves torres, el van introduir en barrils de roure (Quercus). Del Quercus suber (alzina surera) surten els suros per tapar l’alè de les ombres envinades.
El roure i la força ve del mateix origen: robur. La roureda comença el dia, dret i net, sec, d’escorça i de gla. El roure té l’arbre de la saviesa a la branca que vertebra vida nova. Zeus i Hera porten corones de roure, i del roure van sortir les primeres revelacions profètiques. Així ho testifica Plató al seu Fedre. I Ovidi parla de roures que parlen en Les metamorfosis. I Apolodor, que Atenea va protegir la nau de Jàson amb una fusta de roure capaç de tenir veu.
El roure buit en les faules alquímiques preserva la matèria virginal dels filòsofs. A les branques del roure creix el vesc. Per als pobles nòrdics és allà on resideix la vida: tot i que cauen les fulles, el vesc conserva la seva verdor. Segons Plini, la veritable raó per la qual els druides adoraven el vesc era perquè la creien una planta vinguda del cel, i l’arbre sobre el qual queia era l’elegit dels déus.
I els déus van triar el roure per conservar el VI, perquè, per damunt de la connotativa litúrgia literària, és ric en estructures cel·lulars (Tiloses) que impermeabilitzen la fusta.
A la bóta del roure es cou la lenta oxidació del VI, i els deserts es fan de sorra. Al fang i a la bóta, els enemics inventen amics i es canvien de balcó per veure l’encantament del líquid sagrat.
L´ampolla i el vi. Transubstanciació
Res és tan saborós com aquella lenta premonició del glop lànguid i definitiu, tremolosa llum dels llampecs, més enllà del sentit i dels llavis.
Res és tan saborós com aquella VELLA SEDA VERMELLA a l’univers de la copa, a on acudeix la fosca nit. El lleu concavat pel centre, com armadura dolça de dona, perquè perdurin els aromes, i l’ampla boca, oberta al vol àcid, per tal d’apreciar millor els matisos i les lluentors del NÈCTAR.
El VI, que viu entre nosaltres des de fa gairebé set mil·lennis fugitius, retorna la certesa als homes, cap al vespre, que ells també vespregen entre els pàmpols, segons el costum, i ell, humitejant, l’instant, el solc, la fi del fruit, roman.
El VI es torna un ritus, alquímia, màgica tristor del regne dels tristos, goig del cor en els alegres, medicina que guareix els humors: Hipòcrates el va fer servir com a desinfectant, i Galè, com tonificant i estímul digestiu.
Segons diu la Bíblia, el VI es un do inclòs entre les benediccions que Yahvé va donar a la humanitat.
I va ser Jesús el crist, com diu l’evangeli de Joan, qui va realitzar el primer senyal, a Canà de Galilea, en transformar l’aigua en VI.
El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. Quan el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu: “No tenen vi”. Jesús li respon: “Dona, i jo què hi tinc a veure? Encara no ha arribat la meva hora”. La seva mare diu als servidors: “Feu tot el que ell us digui”. Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una. Els diu Jesús: “Ompliu d’aigua aquestes piques”. Ells les ompliren fins dalt. Llavors els digué: “Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei” (…)
I va ser Crist, al darrer sopar amb els seus deixebles, qui va compartir el pa i el vi, abans de la seva mort. Aquell moment va donar lloc al sagrament de l’Eucaristia i, des d’una interpretació teològica, es produeix la transsubstanciació: el pa i el vi es fan el seu cos i la seva sang.
Metafísica del vi
Tal com diu Walter Benjamin, mentre hi hagi captaires, hi haurà mitologia.
És la metafísica del vi, la seva simbologia, la sang, la immortalitat, la vida, l’ofrena. És la mitologia i la literatura bàquica:
Gilgamesh és un poema èpic del 1800 a. de C. Va ser escrit o revisat per un sacerdot erudit, Sin-leqi-unninni, (¿va existir?, ¿va ser un invent?)en dialecte acadià, Fonamentat possiblement en originals sumeris. El poema és un dels relats més antics de la literatura universal. En ell, Gilgamesh entra en el regne del Sol i troba una vinya de pedres precioses. D’ell va beure el suc dels seus raïms.
Homer, mitjançant Odisseu, ens adverteix, però, dels perills de l’abús del vi, en el cant XIV:
Doncs el vi és una cosa boja. Provoca que el més savi entre els homes canti i somrigui com una nena; l’atreu enganyat a la dansa i l’empeny a dir bruscament allò que hauria de romandre silenciat.
Noé va se el primer dels homes a plantar vinyes, però quan va beure vi en excés, es va embriagar, i va quedar estès enmig de la seva carpa i va ser també el primer humà embriac.
La llegenda recollida per La Mishná hebrea diu que la vinya era l’arbre del bé i del mal. En la numerologia, el cinc representa el coneixement superior. I cinc llavors té la poma prohibida. I cinc extremitats, el pàmpol, el primer vestit de la història.
SSalomó, fill del rei David i Betsabé, va regnar durant quaranta anys i, durant el seu regnat, es va construir el primer temple de Jerusalem. A ell li atribuïm l’autoria dels textos bíblics: Llibre dels Proverbis, Cohèlet (també conegut com l’Eclesiastès), i el Càntic dels Càntics. A l’Alcorà és considerat un dels més grans profetes. Els musulmans el van anomenar Sulayman. Al Tanakh (conjunt dels 24 llibres de la Bíblia hebrea) el reconeixen amb el nom de Jedidies. Salomó, de cor savi i assenyat, posseïa qualitats per fer encanteris, i va empresonar els dimonis del desert.
Heus aquí alguns versos del Càntic dels Càntics de Salomó, un dels llibres de la Bíblia i del Tanakh. Càntic per excel·lència, llibre de llibres. Encara que tradicionalment les religions jueva i cristiana han atribuït a Salomó la seva autoria, l’arqueologia suposa que l’obra va ser escrita al s. X a. C., i els cinc primers llibres de la Bíblia no es van escriure fins al s. VII a. C. És consegüentment inversemblant i improbable que Salomó ho compongués. No obstant això, la mitologia i la ciència caminen barallant-se i, gairebé sempre, preval el caràcter llegendari de la literatura).
Així canta:
… La vinya ha fet florida.
… Que en són, de delicioses, les teves carícies, germana meva, esposa! Les teves carícies són més dolces que el vi.
… A un jardí de noguera he baixat per veure la verdor, els brots del uadi, del torrent, per veure si ha brotat la vinya, si han florit els magraners.
… Pujaré a la palmera i agafaré ramells dels seus dàtils i seran, doncs, els teus pits com ramells de la vinya i l’olor del teu nas com les pomes.
… I la teva boca te la dolcesa del vi.
… Vine, estimat meu, sortirem al camp, passarem la nit en els llogarets Ens llevarem aviat per anar cap a les vinyes, veurem si ha borronat la vinya… … Allà donaré els meus amors a tu.
El vi prohibit, la poesia i Mas Ramoneda
Abú Nuwás (s. VIII), el gran poeta àrab del vi i d’allò home-eròtic va escriure:
No em diguis mai més: ¡bon dia! Digues: ¡bon vi tingueu!
I en un altre dels seus poemes diu:
Millor delícia que tot això és un vi fresc
abocat en ronda per un destre abocador.
Llarg temps va estar al fons de la tina
bullint sense que mai una flama ho toqués..
Els murmuris del ferment assemblaven
lla lectura d’un sacerdot davant la creu (…)
Hafez de Shiraz, poeta persa (1325 – 1389), místic sufí, poeta de cort, celebra en els seus poemes els plaers del vi, de la caça i de l’amor. Per a molts iranians, els treballs de Hafez són més importants que el propi Alcorà.
Amb el vi del capvespre cantant al meu cap.
A l’alba buscava la taverna,
encara que mig món dormia al llit.
I l’arpa i la flauta sonaven encara,
creant un plaent cant matiner:
Ja s’apropa la copa de vi(…)
Hafiz, la vida és un enigma, desisteix:
No hi ha cap altra resposta que aquesta copa.
Pablo Neruda, d’ell només cal dir allò que d´ell mateix va dir un dia Gabriel García Márquez: “el más grande poeta del siglo XX en cualquier idioma”, canta així, a la seva Oda al vino, seduït pel Càntic dels càntics:
(…) Amor mío, de pronto
tu cadera
es la curva colmada de la copa,
tu pecho es el racimo,
la luz del alcohol tu cabellera,
las uvas tus pezones,
tu ombligo sello puro estampado en tu vientre de vasija,
y tu amor la cascada
de vino inextinguible,
la claridad que cae en mis sentidos,
el esplendor terrestre de la vida (…)
Mas Ramoneda vol resseguir “la escondida senda por donde han ido los pocos sabios que en el mundo han sido”, perquè valora la simbologia del vi, la mixtura literària amb la seva qualitat.
va més enllà de l’aspecte físic dels seus vins. Als seus cellers reneix el cos místic de la vinya. Cerca la finor dels sentits (vista, gust, olfacte) en aquell tastador que, cada dia més, escull en comtes de trobar, tria i no assenyala. Vol trobar aquell tastador no instintiu, sinó reflexiu, que gaudeixi formant part del patrimoni cultural del vi, que miri cap a la vinya primigènia i redescobreixi la seva mitologia. Això aporta un aroma afegit als seus productes. No només tenen importància les qualitats objectives, sinó la reminiscència de les tradicions.
Mas Ramoneda uneix l’estratègia mercantil amb el llenguatge del vi. Fermenta a la mateixa ampolla el ritual del consum (el mite, el misteri) amb la qualitat. Roland Barthes deia que creure en el vi és un acte de compulsió col·lectiva.
Creure, aquesta és la màgica paraula, la religió, una aptitud de vida. Creure en els cellers de Mas Ramoneda és un acte de fe.
Agustín de Andrés Ferrero
Professor, escriptor i poeta